Barcelona. Any 1999. Una botiga d’informàtica qualsevol. Dos quarts d’onze. Un client entra per la porta. Klink-Klonk. Estic tranquil. Fa dies que veig que els meus amics Pentium II, els meus companys de fàbrica, van marxant de la botiga. La gent entra apassionada i emocionada, i marxa amb nosaltres dins d’una voluminosa capsa. Som la nova generació de Pentium. Ens volen. Aquell dia, el recordo amb una estima especial, va entrar el que esdevindria el meu propietari. Va estar parlant amb el tècnic de la botiga sobre com jo milloraria l’eficiència  de l’empresa. Finalment, em va comprar.

Em van posar en una caixa. Em van deixar delicadament dins de la furgoneta. Cap a Sant Ignasi. Arribem a la cuina de l’escola. Tothom està content, sóc el primer ordinador dins de la cuina. El meu sistema operatiu dóna la benvinguda. Tachán. Passen els dies i, segons sembla, no tothom està content amb la meva arribada, no em veuen necessari per a preparar menjar per nens. Els sorprendré. Sóc capaç de fer les comandes, millorar el control dels aliments i dels menús, seré de molta ajuda. Passen els anys, jo anava fent la meva feina i el cuiner feia un bon ús de mi. Fins que un dia em van posar un cable, un cable fantàstic, connectat a un petit dispositiu. De sobte, el meu cuiner i jo estàvem connectats amb altres ordinadors i altres cuiners de les nostres escoles. Des d’aleshores, cada matí el cuiner encén els fogons de la cuina i, immediatament, s’adreça a mi i em connecta amb la resta de cuiners dels centres. A F.Roca, cap cuiner està sol, totes les cuines estan connectades entre elles i amb les oficines centrals. I jo, feliç de contribuir.